Opinió de Narcís Jordi Aragó sobre el concert espectacle de Titon Frauca “Mompou: el so dins el silenci”.

Des del doble no-res del silenci i la foscor, la intèrpret, només amb dos batents de fusta i vidre, basteix un escenari múltiple d’espais lliures i cambres closes, de portes obertes i finestres tancades, de baranes de balcons i parets de laberints. Ella mateixa encén i apaga els llums, mou i capgira els batents, per crear l’atmosfera adequada a cada lletra i cada melodia.

En el piano sonen les primeres notes i, de sobte, esclata la cançó. És el miracle de la veu, tan tendra com si acabés de néixer, tan transparent com si s’hagués de trencar, tan misteriosa i subtil com la música de Frederic Mompou. La veu ressegueix un a un els versos de Carner, Garcés, Janés…, o el mateix Mompou i troba l’accent oportú per explicar cada mot, com si el dibuixés en el vidre entelat de l’aire. Fa moure els arbres “adormits en l’hora grisa” i el fum que “puja lentament amunt”; fa reviure el soroll del venti el xiscle dels ocells; mostra la intensitat de l’estel, la suavitat de la rosa, la flonjor de la fondària del mar.

Cansats de sentir cantants que no vocalitzen i que només es preocupen de lluir la veu, rebem el recital de Titon Frauca com un autèntic regal. Ella posa la veu al servei de la música, però també al servei de la paraula, de cada paraula, i no sols ens permet entendre-la sinó que ens l’ofereix amb la màxima expressivitat, amb una insòlita capacitat per donar-li tot el sentit. En les cançons de Mompou, interpretades per Titon Frauca, cada nota es posa damunt de cada síl·laba amb el to just i el color precís per transmetre alhora la càrrega sentimental del text i la vibració emocional de la partitura. Es tracta d’un cas infreqüent d’equilibri gràcies al qual cada peça assoleix el seu valor d’obra completa i definitiva.