Recull de premsa del concert a Lima, Peru, l’any 2005.

[clica a les imatges per ampliar-les]

Opinió de Narcís Jordi Aragó sobre el concert espectacle de Titon Frauca “Mompou: el so dins el silenci”.

Des del doble no-res del silenci i la foscor, la intèrpret, només amb dos batents de fusta i vidre, basteix un escenari múltiple d’espais lliures i cambres closes, de portes obertes i finestres tancades, de baranes de balcons i parets de laberints. Ella mateixa encén i apaga els llums, mou i capgira els batents, per crear l’atmosfera adequada a cada lletra i cada melodia.

En el piano sonen les primeres notes i, de sobte, esclata la cançó. És el miracle de la veu, tan tendra com si acabés de néixer, tan transparent com si s’hagués de trencar, tan misteriosa i subtil com la música de Frederic Mompou. La veu ressegueix un a un els versos de Carner, Garcés, Janés…, o el mateix Mompou i troba l’accent oportú per explicar cada mot, com si el dibuixés en el vidre entelat de l’aire. Fa moure els arbres “adormits en l’hora grisa” i el fum que “puja lentament amunt”; fa reviure el soroll del venti el xiscle dels ocells; mostra la intensitat de l’estel, la suavitat de la rosa, la flonjor de la fondària del mar.

Cansats de sentir cantants que no vocalitzen i que només es preocupen de lluir la veu, rebem el recital de Titon Frauca com un autèntic regal. Ella posa la veu al servei de la música, però també al servei de la paraula, de cada paraula, i no sols ens permet entendre-la sinó que ens l’ofereix amb la màxima expressivitat, amb una insòlita capacitat per donar-li tot el sentit. En les cançons de Mompou, interpretades per Titon Frauca, cada nota es posa damunt de cada síl·laba amb el to just i el color precís per transmetre alhora la càrrega sentimental del text i la vibració emocional de la partitura. Es tracta d’un cas infreqüent d’equilibri gràcies al qual cada peça assoleix el seu valor d’obra completa i definitiva.

Presentació a Girona, l’any 2003, del primer CD de Frederic Mompou a París.

[Escolta una cançó del CD AQUÍ]

Les veus de Titon Frauca

Antoni Puigverd

Un dia Adam va sentir al Paradís una veu com la de Titon Frauca. Una veu diferent, que reunia  les virtuts de moltes veus en una de sola. Fins aleshores, Adam havia sentit veus d’un sol color. Grans veus. Les més grans de totes. La veu de Déu, en primer lloc. Poderossíssima, inefable, sideral, però sempre idèntica a ella mateixa. La veu  de Déu meravellava com la llum, impressionava com la fosca,  pressionava com els vents i l’abraçava com un bany de mar. Era  més poderosa que els trons i les tempestes. La veu de Déu era absoluta, però única. Impensable, extraordinària, però única. La veu de Déu no tenia matisos. Quan Déu no hi era, Adam escoltava els animals. Cada animal tenia la seva veu. El mamut era eixordador. La zebra era manyaga. La pantera rogallosa. Cada animal tenia la seva veu inconfusible. Adam també escoltava els arbres, la terra, els elements. La veu de les fulles de palmera a través del vent era afònica. La de la pluja era malenconiosa i la del ruixat, arrauxada. La veu de les roques era muda.

Adam va comprovar que no tenia adjectius per qualificar la veu de la nit d’estiu. Més que inquietant, era torbadora. Déu va adonar-se que Adam durant les nits es regirava una i altra vegada, insomne, sobre el seu jaç d’herbes i flairoses flors. Déu es va adonar que Adam estava sol i, com és sabut, va procurar-li la companyia d’Eva. La veu d’Eva va semblar-li a Adam molt més bonica que la Déu. Si la veu de Déu el dominava per fora, la d’Eva el dominava per dins. Era melosa, suau, suggestiva. Era més dolça que les fruites més dolces. Se li ficava per dins, li pessigollejava l’ànima, li inflava el sexe. Només de sentir la veu d’Eva, Adam era feliç. Exacte!: la veu d’Eva era la veu de la felicitat. Eva, en canvi, no en feia prou amb la veu d’Adam i va descobrir la veu de la serp. I des del dia que la va sentir, Eva ja no va poder escoltar res més, com és sabut. Eva ja només vivia per escoltar la veu que li prometia el secret de la vida. Però Eva necessitava la complicitat d’Adam. I així és que Adam va sentir, ell també, la veu de la serp. Era molt més ambigua que la veu de Déu. Tenia tots els matisos. No era tan forta ni tan poderosa, potser. Però era molt més subtil.

Eren moltes veus en una de sola: era la veu de la dona, però també la del diable, era la veu de la trampa, però també de la promesa; era la veu de la mort, sí, però és que la vida sense la mort quina gràcia tenia? Era la veu del vent a través de les fulles de palmera, però també la veu del qui s’atreveix de prescindir del creador de la palmera, del qui s’atreveix a tallar el tronc de la palmera. Era la veu de la pluja, però també la del que construeix pantans per dominar-la.  Era totes les veus en una de sola, perquè descrivia el paradís, però prometia el secret i, en realitat, proposava el camí, agre, dolç, salat, d’una vida que començava a ser incerta, però també pròpia; arriscada, però independent; dolorosa, però excitant. Risc, glòria, dolor, passió, tot això hi havia més enllà de la felicitat burocràtica del Paradís.

Totes aquelles veus de la serp encara ressonen en la veu de Titon Frauca. És càlida i és sòlida, però també delicada. És fràgil, tendra o deliciosa com un murmuri. És potent fins al límit, però també tendra i subtil. Gràcies a les cançons espanyoles del segle XX que presenta (Falla, Granados, Monsalvatge, Guinjoan, Seco de Arpe), és una veu contemporània i arriscada, però també popular i tradicional. Expressa el millor del paradís musical (el desig del volar i d’abastar l’infinit), però també comunica el goig immediat, perquè penetra a les orelles com la xocolata a la boca: carnal, sensual, ondulada. La veu de Titon Frauca és una veu de frontera: afalaga els sentit que es deixen seduir per la melodia, però apel·la a la raó (ja que algunes de les peces que ens proposa no són fàcils i exigeixen també el treball de la ment). La veu de Titon Frauca és una veu de llavi, de llengua, de dents, de gola, i de més avall, de molt més avall. Enamora, intimida, excita, ensenya, acarona, descoloca, enganya, commociona, sedueix. És una veu que no s’esprem com un suc de taronja. Quan les cançons s’acaben, el que escoltava comprèn que alguna cosa s’ha escapat. I cada vegada que Titon Frauca recomença,  la seva veu torna a ser  nova.

—————————————————————

PROGRAMA CANÇÓ IBÈRICA DEL SEGLE XX

Siete canciones populares españolas – M. Falla (1876-1946)

El paño moruno

Seguidilla murciana

Asturiana

Jota

Nana

Canción

Polo

Tonadillas – E. Granados (1867-1916)

La maja dolorosa I

La maja dolorosa II

La maja dolorosa III

Canciones – M. Seco de Arpe (1958)

Textos de M. Hernández (1910-1942)

Palomar del arrullo

El amor ascendía

Textos de F. Garcia Lorca (1898-1936)

Madrugada

Café cantante

La Lola

Campana

Las seis cuerdas

Memento

Pueblo

Per l’esperança - Joan Guinjoan (1931)

Cinco canciones negras - X.Montsalvatge (1912-2002)

Cuba dentro de un piano

Punto de habanera

Chevere

Canción de cuna para dormir a un negrito

Canto negro

Deixa el teu comentari »

Recull de premsa de la interpretació de la Sequenza III per veu sola de Luciano Berio l’any 2001 a Girona

·

[clica a la notícia per ampliar-la]

Recital de música espanyola a Hong-kong amb Montserrat Massaguer al piano l’any 2000

[Clica al programa per ampliar-lo]

[clica a les imatges per ampliar-les]

Presentació del Cd “La música de les Flors” l’any 1998 a Girona

Titon Frauca amb Montserrat Massaguer al piano.

[Escolta una cancó del CD clicant AQUÍ]

[Clica a la notícia per ampliar-la]

Imatge del concert de “Música de cabaret” l’any 1997.

Recull de premsa del CD “La música de les flors”.

[Clica a la imatge per ampliar-la]