“Entre el tango i l’havanera” i “Mompou:El So dins el silenci” a l’Auditori de Girona
dijous, 01 de desembre de 2011
La mezzosoprano Titon Frauca, juntament amb Montse Massaguer al piano, van oferir el passat 9 d’octubre a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona un concert dividit en dues parts: Entre el tango i l’havanera i Mompou: El so dins el silenci.
A la primera, l’artista va fer viatjar el públic entre els ritmes càlids de l’havanera i els meandres del tango. A la segona el públic va poder gaudir de la interpretació de Titon Frauca de les cançons del compositor Mompou amb simplicitat però buscant les profunditats pregones de l’expressió en una paradoxal combinació de cristalls esmolats i la suavitat dels belluts, segons Xavier Paset a la crítica musical del Diari de Girona.
A continuació podeu seguir llegint la crítica sencera:
.
La simplicitat de l’art de Titon Frauca
XAVIER PASET | GIRONA lEntre el tango i l’havanera / El so dins el silenci: Mompou
Titon Frauca, mezzosoprano. Montse Massaguer, piano. Ferran Frauca, direcció escènica. Jordi Gratacós, escenografia. D LLOC i DIA: Sala de Cambra de l’Auditori de Girona, 9/10/2011.
La mezzosoprano Titon Frauca es posava de nou en la corda fluixa amb un programa de gran complexitat dividit en dues parts temàtiques: d’una banda el tango i l’havanera i de l’altra les magnífiques cançons de Frederic Mompou. L’equilibri de gran artista d’aquesta mezzo ens va fer oblidar de seguida la corda fluixa i vam poder viatjar pels ritmes càlids i sensuals de l’havanera i pels meandres del tango en una primera part extraordinàriament regular de principi a fi.
Saber dir el tango no és fàcil i Frauca va demostrar que en aquest registre i en el de l’havanera hi podia transitar sense cap mena de problema, tot passant d’un espai a un altre amb una línia de veu ponderada i clara. L’encert va ser aplicar-hi tot el seu pensament personal i elaborar una proposta que defuig certs llocs comuns que en algunes ocasions hem pogut escoltar a grans personalitats de la lírica que acaben confonent Verdi amb Ravel o Weill.
La segona part de l’espectacle encara ens depararia més sorpreses: l’escenografia i els moviments d’escena, simples i naturals al servei de les cançons de Mompou, no al revés, i Titon Frauca amb una actitud actoral de primer ordre. Amb Mompou va tornar a canviar d’espai vocal per caminar al costat de les evolucions harmòniques d’un compositor que ens ha deixat una de les col·leccions més reeixides de tot el repertori.
El que era realment difícil era interpretar aquestes cançons amb una aparent simplicitat però buscant les profunditats pregones de l’expressió en una paradoxal combinació de cristalls esmulats i la suavitat dels belluts. Aquest espai és un descobriment que demostra el rigor, el coneixement profund d’aquestes partitures i la saviesa d’una artista que ha apostat per oferir la seva lectura.
L’expressió corporal, al seu torn, revelava una gran profusió de matisos i un treball mot ben estudiat per servir la música. Titon Frauca va confegir un veritable recorregut musical d’ampli abast acompanyada per les ben perfilades evolucions de Montse Massaguer al piano demostrant una sorprenent sintonia que porten treballant durant molts anys.
